EL CAFÈ DE LES DOTZE
Caminava de manera feixuga, amb l'esquena un xic curvada i assegurant les passes amb un bastó, potser més per tranquil.litat que per estricte necessitat. Els seus 83 anys recomanaven extremar la prudència, doncs la senyora Antònia sabia molt bé que una caiguda a aquesta edat podia significar, amb molta probabilitat, una trencadura de fèmur, i això, per les seves conseqüències, podia arribar a ser fatal.
Fent servir tota la prudència del món, la senyora Antònia no perdonava el cafetó de les dotze. A aquesta hora, fos on fos, havia de fer un cafè, i allà on més li agradava prendre-se'l era a la cafeteria dels grans magatzems, a la última planta de l'edifici. Des de feia molts anys hi havia estat anant cada dia amb el senyor Vicenç abans de quedar-se vídua, i aquest record l'empenyia a seguir-hi anant. A més a més, l'activitat de les botigues dels grans magatzems l'embadalia. Els amplis espais, la lluminositat de l'ambient, inclús la temperatura era sempre la ideal. Fos hivern o estiu, a l'interior dels grans magatzems s'hi estava d'allò més bé. I encara un altre avantatge: estava tan a prop de casa seva...
Aquell dia del mes de maig resultava especialment agradable. Abans d'anar a la cafeteria havia aprofitat per comprar-se una brusa florejada, discretament florejada, més estiuenca que primaveral, per estrenar-la a finals de mes a Mallorca on l'havia convidat a passar-hi uns dies la seva filla gran que vivia allà per motius professionals, doncs la Lupe era jutge de Primera Instància al jutjat de Manacor.
Mentre remenava distretament el sucre dins la tassa de cafè, anava recordant moments passats de la seva vida, com el seu casament amb el Vicenç, fill d'uns "indianos" que van tornar a Catalunya després de fer una considerable fortuna a Mèxic amb negocis de fusta. D'aquí el nom de Guadalupe posat, o més ben dit "imposat", pel seu marit a la filla gran. El naixement dels altres tres fills, el Gerard, el Tomàs i el Toni... el casament del Gerard i un any després el del Tomàs... la joiosa arribada dels primers néts... la mort sobtada del seu estimat "indiano" ara feia dos anys, quan es va estirar ben dinat en una tombona del jardí sota la palmera, a Caldetes, per fer-hi la migdiada, i ja no se'n va despertar. Els metges (ves què saben ells) li van dir a la senyora Antònia que el seu marit va ser víctima d'un infart fulminant, però ella sabia molt bé que el Vicenç havia mort d'un cop de sang. Feia temps que es malcontrolava la pressió i ja havia tingut més d'un ensurt.
Absorta en els seus pensaments va tastar el cafè però s'havia refredat. El cafè fred li feia angúnia, així que va demanar al cambrer que li'n servís un altre. Aquest cop no va trigar gens ni mica en prendre-se'l, a risc d'escaldar-se la gola. Com cada dia va demanar que quan valia, i com cada dia li van dir que noranta-cinc pessetes. Es va treure una moneda de cent pessetes de la bossa i la va deixat al damunt de la taula. Com cada dia també, no va marxar fins que el cambrer hagués retirat els diners, no fos cas que algun poca-solta s'endugués els vint durets.
Estava satisfeta, contenta, il.lusionada pel viatge a Mallorca que faria ben aviat. El Toni l'acompanyaria a l'aeroport i en arribar l'estaria esperant la Lupe. No li feien pas por els avions, estava acostumada a volar. Avui era realment feliç, i aquesta felicitat que li vessava la suposava també en les persones amb les que es creuava. Veia gent feliç al seu voltant, amable, bondadosa.
En dirigir-se cap a l'ascensor va alleugerar el pas doncs va veure que les portes estaven obertes, i si es tancaven i l'ascensor fugia tardaria bastant a tornar a pujar-ne un altre. Per la seva tranquil.litat va veure com un noi, des de dins, estava interceptant amb la mà el circuït fotoelèctric per tal de que les portes no es tanquessin. Arribà finalment a l'ascensor i amb un somriure complaent li digué al seu benefactor:
- Gràcies jove.
El noi li tornà el somriure amb aire de complicitat. Tenia uns vint-i-cinc anys. Duia una llarga cabellera morena recollida al darrera en forma de cua de cavall i vestia camisa verda de màniga curta i pantalons texans. Malgrat tot -va pensar la senyora Antònia- el seu aspecte era pulcre i semblava bona persona. L'ascensor anava descendent poc a poc amb els seus dos únics ocupants quan de cop i volta es va aturar i els llums es van apagar. Tot l'edifici estava a les fosques tret de les petites llums d'emergència. El noi amablement li va dir a la senyora Antònia tot agafant-la pel braç:
- No s'amoïni, senyora, que jo estic aquí amb vostè.
Al cap de pocs segons pels altaveus dels grans magatzems, una veu anònima i potent, que a la senyora Antònia li va semblar esglaiadora, va anunciar:
- "Atenció, atenció: els parla el Servei de Seguretat. Tenim la certesa de que aquesta aturada elèctrica ha estat provocada per un criminal conegut com "l'assassí de les velletes", i que ha estat vist en aquest edifici. Vesteix camisa verda de màniga curta i pantalons texans, duu llarga cabellera negra recollida al darrera en forma de cua de cavall i te uns vint-i-cinc anys d'edat. Es tracte d'un delinqüent molt perillós amb instints assassins. Recomanem a tothom que es reuneixi en grups de tres o quatre persones i que ningú es quedi sol, sobretot tractant-se de gent gran. Repetim...
L'ORADOR
Això dóna gust. Em sento -em se- important. Tothom bocabadat, encuriosit, escoltarà el meu discurs. Però estic uns mica nerviós a l'haver de parlar en públic per primera vegada. Em noto una mena de pessigolles per sota de la pell que me la fa posar de gallina. M'hi hauré d'anar acostumant. De totes maneres estic content. És un pas que havia de donar, de fet, ja hauria d'haver-lo donat abans. Els meus companys ja fa temps que em venen dient que tinc qualitats per ser orador. Pobrets, els he donat tant la tabarra... Qualsevol esdeveniment, per insignificant que sigui, és motiu suficient per merèixer la meva estudiada interpretació i comentari posterior. Cada dia a mig matí, quan ens reunim tots per esmorzar, els dono una petita conferència. En acabar, m'agrada obrir un torn de preguntes. Que n'és de divertit tot aquell rebombori! Qui fa les preguntes amb més suc és el "Rei Moro". L'anomenem així per què ens fa riure molt a tots quan s'embolica el cap amb el tovalló com si fos un turbant. És el que fa més anys que està a la casa, hi entrà abans que l'encarregat. Uf! Quin fàstic d'encarregat. En realitat és l'únic que no m'escolta mai. Fa com si no l'interessa el que dic.
Ai "Rei Moro!" Ara que he marxat et trobaré a faltar, però vull que em comprenguis. Aquí no hagués estat mai ningú, fent sempre el mateix, la rutina de cada dia... No, no, no podia estar-m'hi més temps. A més a més jo tinc estudis i he llegit molt, autors moderns i clàssics i autors estrangers, sobretot literatura russa. M'he llegit les obres completes de Tolstoi, de Dostoiewski i de molts altres. Tinc vocació i preparació per a ser orador. Ara bé, objectivament haig de reconèixer que si algun dia arribo lluny en aquesta nova feina meva d'orador us ho deuré a tots vosaltres. Vosaltres heu estat els que més m'heu animat a enfilar aquest camí. Per tant jo us prometo per la meva salut que de tant en tant us vindré a veure i xerrarem una bona estona, sempre que no em vegi l'encarregat, és clar, per què amb la mania que em te...
Prou, haig d'anar-me'n a l'escenari, haig d'anar a parlar, i la gent m'escoltarà. Aquesta gent que ara omple totes les butaques es passarà una estona pendent de mi. Quan més a prop estic d'aquella cadira on haig de seure'm, més em sento tremolar les cames. Però no n'haig de fer cas, avui és el meu gran dia. La gent m'està mirant, sé que tothom em mira. Quin xivarri, que callin tots, soc jo qui ha de parlar. Vull que tothom segui i que m'escolti! A què venen aquests somriures? Silenci! Silenci...!!! Deixeu-me parlar, encara que només sigui una mica, deixeu que digui alguna cosa, no em mostreu indiferència com el maleït encarregat... No, no t'acostis encarregat, fuig. Per què has hagut de venir, tu? Deixa'm, no em toquis, no m'agafis, deixa'm... em fas fàstic, sempre amb la mateixa bata blanca, sempre empaitant-me. No vull que em posis una altra vegada aquesta camisa que m'imobilitza els braços, no vull que me la posis, em tornaré a escapar, et juro que em tornaré a escapar i no em trobaràs mai!!! Només volia parlar... i aquesta gent m'hagués escoltat! Em tornaré a escapar! Només volia parlar...!
UN VAS DE VI
En Joan estava desesperat. Tenia quaranta-nou anys, poca salut i s'havia quedat sense feina ja feia dies. Passejava per la Rambla amunt i avall d'esma, mortificant-se amb el pensament, maleint la seva mala sort. Es trobava al límit de la desesperació, en el moment aquell intens de crueltat en que un quasi prefereix que s'enfonsi el món, que se li obri un avenc profund als peus per caure cap el buit fosc i silenciós d'un final tràgic, com si fos aquesta la solució única, definitiva ja als seus problemes. Però no, no era aquest el remei dels seus mals. Havia de tornar a casa encara que li faltés coratge per dir-li una altra vegada a la Mercè que avui tampoc, avui tampoc havia trobat feina. Com li ho podia dir, amb tres infants plorant de gana al seu costat? En Joan es sabia derrotat, vençut.
Pensant en tot això entrà en un bar per a prendre un vas de vi. De bar en bar s'havia anat gastant el temps i les quatre monedes que duia a la butxaca. Recolzat al taulell per no caure, observava abstret com li servien el seu vas de vi. L'agafà, el saborejà amb l'esguard i l'anà aixecant lentament fins a tenir-lo en l'horitzontal dels seus ulls cansats. Amb l'altra mà es va treure amb gest feixuc les darreres monedes que li quedaven a la butxaca, deixant-les rodolar pel taulell. Aquell vi era ben seu i no desitjava res més que empassar-se'l d'un glop. Coneixia el plaer d'inundar-se la boca, i l'estómac, de vi.
De sobte s'adonà que un ulls profunds i humits l'estaven observant per darrera el vas. Aquells ulls, brillants, semblaven talment incrustats en un rostre encartonat i eixut, arrugat, sense afaitar. Una grenya llardosa de cabells li tapava la seia. En Joan no tardà en adonar-se que estava mirant la seva pròpia imatge reflectida al mirall. S'incorporà una mica mentre que s'anava apartant la grenya de la cara. Va sentir fàstic d'ell mateix. Avergonyit, se li va ocórrer una idea fatal: el moll no estava lluny, l'aigua bruta de petroli i deixalles seria la seva mortalla. S'acabaria tot en un no res. Abstret i impressionat per aquests pensaments, deixà el vas sobre el taulell i es dirigí decidit cap el carrer. Caminava de pressa, Rambla avall, mentre el seu paladar, eixut de tant vi, sentia ja la salabror del mar. Es posà a córrer. Sabia que anava envers la mort i li faltava temps per arribar-hi. Però quan va començar a veure l'aigua, al capdavall del carrer, li va entrar una xafogor humida per tot el cos i sense adonar-se'n va disminuir el ritme de les seves passes. Suava, i s'aturà, havia de reflexionar. O potser era un covard? Alçà el cap per mirar el cel de nit i va comprendre que només saben matar-se els valents, i ell no ho era de valent. Al cap d'una bona estona de pensar va fer un sospir profund i lent com si es volgués empassar la nit. Les estrelles li havien ensenyat la vida. Ràpidament es va posar a desfer camí, Rambla amunt, amb una recent estrenada il.lusió per viure. Volia tornar a casa, desitjava estar-hi. No diria res de tot això a la Mercè però potser avui, en fer-li l'amor, l'estimaria més que mai.
Eren les tres de la matinada quan notà un intens dolor sec en un costat, a l'altura del ronyó, i va perdre el coneixement. Sobre l'asfalt hi quedà el testimoni esglaiador d'un gran bassal de sang. El mateix cotxe que l'atropellà el va portar, ja fred, a l'hospital.
EL NETEJA PARA-BRISES
El runruneig del neteja para-brises començava a molestar-me. Feia molta estona que havia començat a ploure i, fer carretera, de nit i amb pluja, em molestava. Havia sopat puntual, com a mi m'agrada, a quart de nou, al bar d'una benzinera. Tot plegat poca cosa, un parell d'ous ferrats amb patates fregides i dos o tres vasos de vi, d'aquell de barreja, del que mai s'acaba. A mi el vi en els menjars em senta bé. Eren quarts de dotze i la nit s'endevinava llarga, espessa i xafogosa, malgrat aquella tempesta d'estiu.
Estava aborrit, ni la ràdio em distreia. Per sort no tenia son, la meva gran enemiga al volant. Simplement anava fent, quan vaig mal veure a l'horitzó, darrera la cortina de pluja, a la dreta, un mocador blanc que bellugava amunt i avall, amb voluntat de protagonisme. Vaig afluixar la velocitat de pur instint tot fixant-me en el bellugueig d'aquella prenda. M'hi apropava ara ja lentament i començava a descobrir la figura remullada d'algú que demanava ajuda. Definitivament era una persona que movia el braç en un desesperat intent d'atraure la meva atenció perquè m'aturés. Així ho vaig fer. La imatge d'aquella noia a la nit, sola entre la pluja i l'asfalt, resultava patètica. No deuria tenir més de divuit o dinou anys, llarga cabellera negra arrapada a la pell pel pes de l'aigua, samarreta esportiva enganxada al cos amb una gran inscripció circular sobre el pit que deia University of Cincinati, texans curts, esfilagarçats, i bambes que havien de ser blanques, ara brutes de fang. Encara no havia estirat del tot el meu braç dret per arribar a la maneta de la porta quan ella ja l'havia obert per fora i d'un salt s'havia ficat dins del cotxe, al meu costat, no sense esquitxar-ho tot.
- Gràcies, moltes gràcies, -em va dir-. Ja no sabia què fer...
De manera ostentosa vaig espolsar-me inútilment les gotes d'aigua del meu pantaló i de la meva camisa. Aquella mossa m'havia deixat xop en un no-res, i jo volia que en quedès constància. Tot seguit es va disculpar sense ganes amb la mirada i va començar a parlar. Resulta que sí, que tenia dinou anys, es deia -li deien- Cuca i tornava a casa seva, a uns vint o vint-i-cinc quilòmetres més enllà, després d'una llarga discussió amb el seu xicot per no sé quina gelosia mal entesa que havia fet desesperar el pobre noi.
La llarga cabellera negra constrastava amb la pell extremadament blanca de la seva cara, brillant d'aigua, per on encara li relliscàven galtes avall petites gotes de pluja acumulada als cabells. Tenia els ulls grans, foscos, bellugadissos, els llavis ben retallats, humits i d'un rosa suau, definitivament temptador. Jo conduïa i no podia fixar-me gaire en ella, però no m'havia passat per alt l'esvelta figura que s'endevinava sota la samarreta mullada, enganxada al seu cos, xafant-li el pit ben format i dur dels seus dinou anys.
La pluja havia amainat, ja quasi no plovia gens i podia, de tant en tant, parar el neteja-para-brises que tant m'incordiava amb el seu runruneig monòton. La Cuca s'havia adormit, recolzada -involuntariament?- sobre el meu braç dret que ara ja el tenia del tot mullat. Vaig haver d'obrir una mica la finestra doncs els vidres començaven a entelar-se i s'anava formant una xafogor humida que es podia mastegar. La Cuca seguia dormint, o ho feia veure, i ja estàvem arribant al seu poble. Es podia endevinar, entre els plàtans de la carretera, les primeres llums de la població. Vaig reduir força la velocitat en un inconscient desig de que aquells instants no s'acabéssin mai. M'agradava sentir el cap de la Cuca recolzat en el meu braç. Durant tot el viatge m'havien invadit íntims desigs inconfessables cada cop que creuàvem un camí que s'endinsava al bosc. Però segurament per cobardia, no pas per sentit de la decència, havia seguit endavant. Per cobardia o per por de que la Cuca m'hagués reprotxat, amb aire de perdona-vides: "... va, va home, no facis el ruc..."
Sigui com sigui ja eram a la plaça del poble, sota la blanca llum freda i impersonal d'un fanal d'aquells tant alts. Amb la mà esquerra vaig separar-li els cabells de la cara i vaig aprofitar per acariciar-la, lentament, sabent que quan sortís del cotxe ja no la tornaria a veure mai més. La vaig estar acariciant una bona estona. Tenia la pell fresca i suau, els llavis freds, els pits -sí, finalment m'hi vaig atrevir- dusos i ferms malgrat no portar sostenidors, i acabàven en uns mugrons generosos. Vaig anar baixant la mà, envalentonat per la seva son persistent. Tenia una panxa tova, petita i suggerent. Els texans eren tan estrets que em vaig veure en la necessitatde descordar-li el botó per buscar el camí desitjat de l'entrecuix. Seguia dormint., o potser ho feia veure perquè no parés, i això volia dir que les meves envestides li agradaven. Millor, no tenia cap intenció de parar. Sense voler-ho, un dels meus forçats moviments van fer caure el seu braç dret sobre la butaca, deixant clarament al descobert al llarg de les venes tot un seguit de blaus i ferides produïdes ben segur per les múltiples punxades de l'agulla d'una xeringa.
Se'm va gelar la sang. Immediatament vaig recuperar la compostura sobre el meu seient i la vaig cridar:
- Cuca!
Res, no responia. La vaig sacsejar, al principi sense gaire força, després bruscament, però només vaig aconseguir que el seu petit cos mullat es tombés com un sac de rocs damunt el seient.
Ara la seva pell estava més freda que abans. Jo tremolava de por, d'angúnia, d'impotència. No podia creure que al cos de la Cuca se l'hi havia escapat la vida. De sobte vaig percebre una fortor pestil.lent de ceba i de vi mal digerit que entrava per la finestreta, mentre la ronca veu d'un vell policia municipal que feia la seva ronda nocturna em preguntava, a cau d'orella, si tot anava bé.
Estava aborrit, ni la ràdio em distreia. Per sort no tenia son, la meva gran enemiga al volant. Simplement anava fent, quan vaig mal veure a l'horitzó, darrera la cortina de pluja, a la dreta, un mocador blanc que bellugava amunt i avall, amb voluntat de protagonisme. Vaig afluixar la velocitat de pur instint tot fixant-me en el bellugueig d'aquella prenda. M'hi apropava ara ja lentament i començava a descobrir la figura remullada d'algú que demanava ajuda. Definitivament era una persona que movia el braç en un desesperat intent d'atraure la meva atenció perquè m'aturés. Així ho vaig fer. La imatge d'aquella noia a la nit, sola entre la pluja i l'asfalt, resultava patètica. No deuria tenir més de divuit o dinou anys, llarga cabellera negra arrapada a la pell pel pes de l'aigua, samarreta esportiva enganxada al cos amb una gran inscripció circular sobre el pit que deia University of Cincinati, texans curts, esfilagarçats, i bambes que havien de ser blanques, ara brutes de fang. Encara no havia estirat del tot el meu braç dret per arribar a la maneta de la porta quan ella ja l'havia obert per fora i d'un salt s'havia ficat dins del cotxe, al meu costat, no sense esquitxar-ho tot.
- Gràcies, moltes gràcies, -em va dir-. Ja no sabia què fer...
De manera ostentosa vaig espolsar-me inútilment les gotes d'aigua del meu pantaló i de la meva camisa. Aquella mossa m'havia deixat xop en un no-res, i jo volia que en quedès constància. Tot seguit es va disculpar sense ganes amb la mirada i va començar a parlar. Resulta que sí, que tenia dinou anys, es deia -li deien- Cuca i tornava a casa seva, a uns vint o vint-i-cinc quilòmetres més enllà, després d'una llarga discussió amb el seu xicot per no sé quina gelosia mal entesa que havia fet desesperar el pobre noi.
La llarga cabellera negra constrastava amb la pell extremadament blanca de la seva cara, brillant d'aigua, per on encara li relliscàven galtes avall petites gotes de pluja acumulada als cabells. Tenia els ulls grans, foscos, bellugadissos, els llavis ben retallats, humits i d'un rosa suau, definitivament temptador. Jo conduïa i no podia fixar-me gaire en ella, però no m'havia passat per alt l'esvelta figura que s'endevinava sota la samarreta mullada, enganxada al seu cos, xafant-li el pit ben format i dur dels seus dinou anys.
La pluja havia amainat, ja quasi no plovia gens i podia, de tant en tant, parar el neteja-para-brises que tant m'incordiava amb el seu runruneig monòton. La Cuca s'havia adormit, recolzada -involuntariament?- sobre el meu braç dret que ara ja el tenia del tot mullat. Vaig haver d'obrir una mica la finestra doncs els vidres començaven a entelar-se i s'anava formant una xafogor humida que es podia mastegar. La Cuca seguia dormint, o ho feia veure, i ja estàvem arribant al seu poble. Es podia endevinar, entre els plàtans de la carretera, les primeres llums de la població. Vaig reduir força la velocitat en un inconscient desig de que aquells instants no s'acabéssin mai. M'agradava sentir el cap de la Cuca recolzat en el meu braç. Durant tot el viatge m'havien invadit íntims desigs inconfessables cada cop que creuàvem un camí que s'endinsava al bosc. Però segurament per cobardia, no pas per sentit de la decència, havia seguit endavant. Per cobardia o per por de que la Cuca m'hagués reprotxat, amb aire de perdona-vides: "... va, va home, no facis el ruc..."
Sigui com sigui ja eram a la plaça del poble, sota la blanca llum freda i impersonal d'un fanal d'aquells tant alts. Amb la mà esquerra vaig separar-li els cabells de la cara i vaig aprofitar per acariciar-la, lentament, sabent que quan sortís del cotxe ja no la tornaria a veure mai més. La vaig estar acariciant una bona estona. Tenia la pell fresca i suau, els llavis freds, els pits -sí, finalment m'hi vaig atrevir- dusos i ferms malgrat no portar sostenidors, i acabàven en uns mugrons generosos. Vaig anar baixant la mà, envalentonat per la seva son persistent. Tenia una panxa tova, petita i suggerent. Els texans eren tan estrets que em vaig veure en la necessitatde descordar-li el botó per buscar el camí desitjat de l'entrecuix. Seguia dormint., o potser ho feia veure perquè no parés, i això volia dir que les meves envestides li agradaven. Millor, no tenia cap intenció de parar. Sense voler-ho, un dels meus forçats moviments van fer caure el seu braç dret sobre la butaca, deixant clarament al descobert al llarg de les venes tot un seguit de blaus i ferides produïdes ben segur per les múltiples punxades de l'agulla d'una xeringa.
Se'm va gelar la sang. Immediatament vaig recuperar la compostura sobre el meu seient i la vaig cridar:
- Cuca!
Res, no responia. La vaig sacsejar, al principi sense gaire força, després bruscament, però només vaig aconseguir que el seu petit cos mullat es tombés com un sac de rocs damunt el seient.
Ara la seva pell estava més freda que abans. Jo tremolava de por, d'angúnia, d'impotència. No podia creure que al cos de la Cuca se l'hi havia escapat la vida. De sobte vaig percebre una fortor pestil.lent de ceba i de vi mal digerit que entrava per la finestreta, mentre la ronca veu d'un vell policia municipal que feia la seva ronda nocturna em preguntava, a cau d'orella, si tot anava bé.
MAL DE QUEIXAL
Si no fos per aquell mal de queixal tan insoportable ara mateix s’inventaria una excusa per l’infermera i tornaria un altre dia. Però, ai! Havia de visitar-se, patint aquella espera com si estigués a l’antessala de l’infern. De tant en tant, quan s’obria la porta de la sala i apareixia la figura hostil de l’infermera per ordenar, més que demanar, que entrés el següent, el cor li feia un salt. En el fons del fons estava desitjant que el seu nom no sortís mai, que s’hagués traspaperat la seva fitxa, que li agafés un mal de ventre al metge i annul•lés les visites pendents, qualsevol cosa menys haver d’enfrontar-se amb la realitat.
Però una vegada més, la veu ronca i autoritària d’aquella infermera ja madura exigia la presència d’un altre pacient:
- Milagros Martínez!
Una senyora de mitja edat, morena i grasseta, asseguda al costat del Ferran, s’aixecà i es dirigí ràpidament cap a la porta.
- Sígame.
Vés què li costaria a aquella bruixa ser una mica amable, va pensar en Ferran. De totes maneres potser era millor així, anant assumint la crua realitat des d’un principi, sense falses concessions a la il•lusió.
Feia quasi tres quarts d’hora que era a la sala d’espera i no es trobava a gust en cap posició. Havia fullejat les velles revistes del cor que s’oferien escampades per damunt de la tauleta provocant la curiositat del lector ocasional, i ja ho sabia tot del Jesulín de Ubrique, de l’Obregón i de la Judit Mascó.
Li havien entrat unes ganes boges d’orinar. Es va posar dret en un desesperat intent d’enganyar-se i no pensar-hi. En aquella posició tenia a l’abast dels ulls els nombrosos diplomes i certificats que acreditaven les excel•lències professionals del Dr. Héctor Osvaldo Carrascosa Gabrieli. Universitats d’arreu d’Amèrica llatina reconeixien l’assistència del metge en reuniions, congressos i seminaris. El títol de llicenciat, expedir per la universitat de Buenos Aires, ocupava un lloc destacat. Després de llegir-los tots d’esma, sense prestar-hi cap mena d’atenció i més preocupat pel mal de queixal i per la recent necessitat fisiològica que el mortificava, es va dirigir cap el balcó i va veure el carrer de Rosselló des d’aquella habitació decadent d’una casa de l’Eixample, com si es tractés d’una finestra a la llibertat, amb els arbres brotats d’un verd desafiant, quasi obscè, el carrer mullat del sol fresc de primavera, la gent amunt i avall, lliures per anar o venir, per aturar-se o per caminar, absolutament aliena al seu drama personal. Li va venir a la memòria el reportatge de la Judit Mascó que acabava de fullejar. Quines dents més boniques i més sanes, blanques com la neu, ben posades, allò era una dentadura i no el desastre de la seva boca...!
Cada cop li resultava més difícil aguantar-se la micció, que intuïa llarga i potent. Però només de pensar que havia de demanar-li a aquell sergent que actuava d’infermera que l’hi indiquès on era l’excusat, li entrava una esgarrifança per tot el cos que l’obligava a desistir, malgrat passar la vergonya de que els altres pacients poguéssin atribuir el seu estat bellugadís i inquiet al pànic per la visita. Instintivament s’armà de valor i es dirigí cap a la porta en el precís moment en que l’infermera l’obria per l’altre costat, ordenant:
- ¡Mateo Hernández!
Les seves mirades coincidiren per un moment que li semblà etern, i en Ferran es va sentir agredit per l’esguard violent d’aquella dona.
- Sígame, li diguè.
Immediatament va reaccionar protestant:
- No, disculpe, yo me llamo Ferran Martí.
- Entonces, ¿por qué acude?, el renyà, i insistí, aixecant el to de veu:
- ¡Mateo Hernández!
El senyor Hernández, un vellet desdentegat i sord, de caminar insegur i voluntat incerta, s’aixecà amb dificultat de la cadira i es dirigí, poc a poc, cap a la porta.
En Ferran s’havia quedat parat, com un estaquirot, sense saber què dir ni què fer. Per un moment se l’hi havien passat les ganes d’orinar i es sentia ridícul allà al mig, protagoniste involuntari d’un malentès. Les cinc persones encara assegudes perfilant el perímetre de l’habitació l’observaven, encuriosides, pendents de què faria. La seva torpesa les hi havia trencat la monotonia de l’espera i això les satisfeia.
El vellet desdentegat i sord ja havia desaparegut darrere l’uniforme blanc de l’infermera i la porta tornava a estar tancada. En Ferran s’hi apropà i l’obrí quasi sense pensar-s’ho. En aquell moment el resultava més angoixant sentir-se observat al mig del silenci de la sala d’espera que fugir.
El passadís era llarg, típic d’un pis de l’Eixample barceloní. El coneixia prou bé aquell passadís d’altres visites que havia realitzat amb anterioritat. De tornada, el passadís sempre li havia semblat inacabable, mig estabornit pel dolor i amb la llengua grossa i espessa pels efectes de l’anestèssia. Aquest cop, en canvi, el recorregut de tornada del passadís tenia més caire d’aventura que una altra cosa. Al fons, a la dreta, hi havia la porta de sortida del pis, fidelment custodiada per l’infermera de veu ronca i autoritària, que es protegia darrera d’una rónega taula metàl•lica plena d’expedients i fitxes.
La decisió estava presa: fugiria sense dir-li res a l’infermera. No es veia capaç d’enfrontar-s’hi, però els minuts passàven i les ganes d’orinar el tornaven a moritficar amb més insistència. Es notava la cara vermella i les mans suades, mentre que una força difícil d’explicar l’empenyia endavant. Ara ja era impensable tornar enrere i entrar un altre cop a la sala d’espera.
El so curt i breu d’un timbre interior el va sorprendre, mentre una feridora esgarrifança li anà baixant del cap fins els peus. Es tractava de l’avís del Dr. Carrascosa Gabrieli perquè hi acudís l’infermera. Benhaurat avís, va pensar en Ferran. Lliure el rebedor de la presència d’aquella dona, el camí de la fugida restava lliure. S’acostà a la feixuga porta del pis, l’obrí amb molta cura i tot seguit la tancà darrere seu. Ja al replà de l’escala s’aturà i respirà a fons. Tenia la sensació d’haver recuperat la llibertat. Es disposà a baixar de tres en tres els graons que el durien al carrer, doncs no tenia ni paciència ni ganes d’esperar l’ascensor malgrat estar en un cinquè pis. Ja no es sentia el mal de queixal, només sabia que la vida era bonica i a fora l’esperava un món sencer. De sobte va sentir moltes veus que provenien del portal, barrejades amb el soroll monòton i estrident d’una sirena. Afluixà el pas, s’aturà. Sense adonar-se’n tenia davant seu dos policies nacionals en uniforme blau marí de campanya, gorra americana del mateix color i a la cintura, l’estoig d’un pistolot de grans dimensions. L’interrogàren:
- ¿Conoce al doctor Carrascosa Gabrieli?
- Sí, claro, -va contestar- es mi dentista.
- Pues no se mueva que nos acompañará a la comisaría.
Els dos piolicies van seguir amunt a grans gambades i tres més el custudiaren fins introduir-li dins del vehicle policial.
- ¿Estoy detenido? Preguntà anguniós a un d’ells.
- No, no se preocupe, solo le pedimos que nos acompañe en calidad de testigo.
- Pero entonces, ¿que ocurre? ¿el doctor es un terrorista, un traficante de drogas o algo así?
- No, que va, simplemente no es médico. Era auxiliar de quirófano en un hospital de Buenos Aires y se vino a España con unos cuantos títulos falsificados bajo el brazo y mucha caradura. Hace cuatro años que ejerce en Barcelona y antes lo hizo en Valencia otros dos años. ¡Menudo pájaro...!
Tot d’una en Ferran es va relaxar. Suspirà. Va anar tancant els ulls molt a poc a poc mentre s’adonava que els seus llavis iniciaven involuntàriament un lleu somriure de satisfacció. Acomodat al seient del darrere del vehicle policial anava buidant, feliçment, la seva bufeta.
MAMADOU
Després de prendre-li declaració el jutge va decretar per el Jorge presó sense fiança. El conduïren al centre penitenciari de Quatre Camins. Un cop enllestits els tràmits d’ingrés va començar a prendre consciència de la realitat i se li va caure el món a sobre. Es trobava en un ambient hostil, marginal, on ara ell mateix en formava part. No tenia res en comú –pensava– amb tota aquella gent que l’envoltava. Li venien a la memòria frases senceres del seu llibre de capçalera: Mein Kampf, que Hitler havia escrit el 1.924 però que pel Jorge era de rabiosa actualitat. Com podria sobreviure entre negres, llatinoamericans, gitanos, quinquis i altres delinqüents? Podria aïllar-se de tanta escòria? A ell, que era molt superior a tots plegats, l’obligaven a conviure amb el detritus de la societat? Quin fàstic –va dir en veu alta sense ni adonar-se’n–, quin fàstic, repetí.
Abstret en aquells pensaments anava caminant per la galeria de les cel·les quan davant seu va aparèixer un dels interns més antics, el Mamadou, un senegalès alt i gros de cara rodona, lluent de suor. Portava la camisa oberta mostrant una prominent panxa on hi destacava un llombrígol sobresortit. El Mamadou feia molts anys que estava a la presó. L’havien traslladat a Quatre Camins des de la Model de Barcelona, on complia condemna per assassinat i altres delictes menors. Era l’amo d’aquella galeria, allà res no es movia sense que ell ho autoritzés. Inclús els guàrdies, potser per evitar problemes, li reconeixien certa autoritat entre els altres interns. El Mamadou estava recolzat a la barana de la galeria mirant fixament el caminar del Jorge. Aquest anà minorant el seu pas, doncs no presagiava res de bo en aquell home. S’aturà un instant per pensar el que havia de fer. Per primera vegada es trobava sol davant d’un negre indesitjable i esperava inútilment que apareguessin de cop els seus amics de cacera per donar-li una pallissa. Mentre pensava això el Mamadou s’incorporà i es va situar al mig del passadís, amb les cames obertes, les mans a la cintura i una actitud desafiant. Després d’uns instants d’incertesa, el senegalès començà a caminar molt lentament cap el Jorge, que restava immòbil i notava la suor freda que li començava a regalimar galtes avall. Com esperonat per un crit, es girà violentament per fugir enrere i allunyar-se del negre, però aparegueren uns altres dos interns que li barraren el pas. S’enfonsà. Va caure a terra de pura impotència i desesperació. Les cames no l’aguantaven, eren com dos pals secs incapaços d’obeir cap ordre. Ara tenia el Mamadou a dos pams, distància suficient per notar l’escalfor d’aquell cos suat. El senegalès es va ajupir fins que les cares dels dos homes restaren una enfront de l’altra. Van ser uns instants que al Jorge li semblaren eterns. No s’atrevia ni a mirar-lo a la cara i esperava d’un moment a l’altre rebre una pallissa com tantes vegades ell mateix havia propinat en els barris marginals d’algunes poblacions. Instintivament va tancar els ulls i va encongir l’espatlla en un acte reflex de protecció, en un intent d’esmorteir el cop, que preveia immediat. De sobte, notà una mà arrugada i humida que li eixugava la suor freda del front. Al moment, aquella mà grossa i aspre s’anà desplaçant amb suavitat cap els cabells i l’acaronà el cap fins el clatell, per anar a buscar de seguida la papada del Jorge, que va refregar amb delicadesa. El jove obrí els ulls amb més por que ganes, i contemplà el rostre somrient del Mamadou que mostrava uns ulls brillants, vermells d’exitació. Aleshores el negre va agafar el Jorge pels dos braços i el va aixecar. Un cop drets tots dos, li passà el braç per damunt de l’esquena i el feu caminar cap endavant, fins arribar a la porta dels urinaris. Abans d’entrar-hi, el Mamadou va estirar el braç cap enrere amb la mà estesa i un dels dos interns que els seguien es va treure un preservatiu de la butxaca i li va donar. Quan van ser dins, els dos interns van tancar la porta per fora i es quedaren vigilant mentre es fumaven una cigarreta.
Al cap d’un temps, la sentència condemnava al Jorge a dotze anys de presó.
EL PARAIGÜES DE COLORS
Tot anava bé però el Prudenci era molt supersticiós i això dificultava la relació de parella, ja que les seves estúpides manies sovint treien de polleguera la Margalida. Una tarda en que aquesta li va voler ensenyar un paraigües de colors baratíssim que s’havia comprat en una paradeta de La Rambla i el va obrir al rebedor del seu pis de Numància, ell es va posar com un energumen dient que aquell fet li podia portar molta mala sort. A partir d’aquell moment, cada contratemps que sofria el Prudenci ho atribuïa al paraigües de colors obert al rebedor de casa seva. Fins el dia del paraigües la Margalida havia anat suportant amb humor i indiferència els disgustos del seu xicot si es bolcava el saler a taula o si un gat negre es creuava mentre passejaven agafats de les mans. El paraigües de colors però va marcar un punt d’inflexió en la seva relació i ja mai més va gosar enriure’s-en de les manies del Prudenci. Preferia ignorar-les o fer veure que no se n’adonava. Tenien el casament a prop i la il·lusió de la Margalida estava per sobre de qualsevol altra consideració.
La cerimònia estava fixada per la tarda del dissabte 17 de juliol al Port d’Andratx, d’on ella era filla. Ja feia uns dies que la Margalida hi havia anat per acabar de preparar el vestit de núvia i tots els detalls de la festa i el Prudenci havia d’arribar-hi el 14, tres dies abans, amb els seus pares. Va ser precisament el seu pare qui es va encarregar d’agafar els bitllets per Mallorca però la mare del Prudenci era molt poruga amb els avions, supersticiosa no, perquè deia que ser-ho portava mala sort, però poruga molt, per tant va decidir que viatjarien en vaixell i que sortirien el dia abans a la nit, sense adonar-se’n que haurien d’embarcar el dimarts dia 13. Els bitllets però ja estaven comprats i en aquelles dates estiuenques no era gens fàcil fer canvis. Varen confiar en que el Prudenci no hi parés atenció, però va ser en va. Quan el nuvi va assabentar-se’n va remoure cels i terra per canviar la data pels passatges, però no hi va haver res a fer. Així doncs hauria d’embarcar el dimarts dia 13, el que pel Prudenci representava temptar massa la sort. La nit anterior quasi no va poder dormir, nerviós i preocupat va passar-se fins prop de les cinc del matí donant voltes pel pis, amb uns ulls com taronges i fumant una cigarreta darrera l’altra. Finalment, esgotat i abatut, es va estirar al llit i ja no va sentir el despertador a les set del matí. Eren quarts de deu quan es va despertar i en veure l’hora va aixecar-se d’una revolada amb tan mala fortuna que va posar a terra el peu esquerra abans del dret. Una esgarrifança li va recórrer l’esquena de dalt a baix ferint-li l’espinada i en veu alta i desafiant va maleir aquell dimarts dia tretze que tot just començava. Es va afaitar corre cuites arrossegant molta son i en deixar amb presses la màquina a la lleixa del lavabo va donar sense voler un fort cop al mirall que es va clivellar en centenars de petits trossos brillants que varen quedar escampats pel quarto de bany. Un mirall trencat. Ara el renec va resultar sorollós i estrident, dramàtic.
Amb uns ulls que evidenciaven la mala nit passada i les desgràcies sofertes, va sortir irritat al carrer per córrer cap a l’oficina i enllestir les darreres coses pendents abans de les vacances per la boda. Pujava Numància amb pas lleuger, quasi corrent, però abans d’arribar a Travessera de les Corts es va trobar amb un nou contratemps, com si el destí s’estigués rient d’ell. Uns treballadors de la companyia dels telèfons reparaven una avaria a la caixa de connexions de la paret d’una casa, a l’alçada del primer pis, i per arribar-hi havien hagut de posar una llarga escala que es recolzava a terra prop d’unes motos aparcades, de manera que els vianants no podien passar per enlloc més que per sota de l’escala. Això ja era massa, per sota de l’escala no hi passaria. Va baixar de la vorera per esquivar-la en el precís moment que un bus turístic amb la jardinera repleta d’estrangers de vacances es dirigia a la Diagonal. El cop va resultar mortal de necessitat. I en aquell darrer moment en que diuen que et passa per la ment com una pel·lícula la història de la teva vida, al Prudenci només se li va aparèixer de manera fugaç però molt clara la imatge de la tarda en que la Margalida va obrir al rebedor de casa seva un paraigües de colors baratíssim que s’havia comprat en una paradeta de la Rambla.
L'HEROI
Havien transcorregut dos anys des de l'accident i la vida d'aquella família havia donat un tomb de 180 graus. La Marta estava immobilitzada en un llit articulat, i a més necessitava respiració assistida. Després d'un any i mig d'estància en una residència especial per a persones amb aquestes característiques l'havien dut a casa seva. A la residència no li podien fer res més del que li farien a casa, i li varen dir que en l'entorn familiar tindria més bona predisposició anímica i per tant la seva qualitat de vida milloraria. El pis on vivien, en un poblet de la província de Múrcia, era alt, assolellat, donava a un ampli pati interior molt xafogós a l'estiu però alegre i acolorit per multitud de plantes, i era casa seva, on millor podia estar. Els seus pares no la deixaven sola, un o l'altre sempre li feien companyia. El pare, però, mai no va assumir aquella difícil situació i maleïa en silenci el drama que vivien. Havia pensat més d'una vegada que tant de bo la Marta no hagués sobreviscut a l'accident, que allò no era vida per una noia tan jove, però en realitat el que creia injust era haver de passar tantes hores estèrils al costat del llit de la seva filla immòbil. L'egoisme el consumia i sovint es mostrava irritat.
Eren les set o quarts de vuit de la tarda, la mare de la Marta havia anat a fer unes compres i la noia s'havia quedat amb el seu pare, que llegia un diari esportiu assegut al peu de la finestra. De sobte va semblar que la cortina es bellugava, que les coses es movien, i una petita creu de Caravaca de ceràmica que tenien al damunt del televisor va caure a terra trencant-se en mil trossos. Efectivament es tractava d'un terratrèmol. La zona era propícia a aquests fenòmens i més o menys ja hi estaven acostumats. Però el tremolor continuava amb intervals de pocs segons, i cada nou tremolor semblava més gran que l'anterior. Els ulls de la Marta es varen obrir amb desesperació, mostrant tot el pànic que la noia sentia. El pare es posà dret molt nerviós perquè aquella vegada no era com les altres. Des de la cuina es va sentir la inevitable trencadissa de plats i vasos al caure i fins i tot les cadires es movien. Al cap d'una estona varen escoltar incrèduls l'estrèpit de l'edifici del costat que s'ensorrava. Per sort es tractava d'una edificació nova que encara no estava habitada. El pare de la Marta es quedà per uns moments dret, quiet, pensatiu. Es mirà la seva filla mentre rumiava què havia de fer. Amb uns ulls horroritzats ella suplicava que se li acostés. Tenia molta por però ell seguia absort. Calia abandonar el pis ja que la construcció podia caure d'un moment a l'altre, pensava, però no podia endur-se'n la seva filla perquè era impossible baixar sis pisos amb ella a coll en la seva situació, i sense la respiració assistida s'ofegaria. Podia també quedar-se al seu costat i confiar en que l'edifici aguantés, però ell tenia l'oportunitat de salvar-se, podia fugir, no tenia per què sacrificar la seva vida inútilment, no calia que hi haguessin dos morts, era absurd, ell se'n podia sortir. Per desgràcia la Marta estava sentenciada però ell no. Havia de prendre una decisió ràpida i ho volia fer amb pragmatisme. S'enganyava, era només l'excusa miserable per amagar la seva covardia i el seu egoisme. Un nou tremolor encara més fort que els altres va resultar el detonant perquè el pare de la Marta marxés corrents escales avall. Ho va fer com si aquell darrer tremolor l'hagués empès inevitablement cap a la sortida. No va voler donar ni una darrera mirada a la noia, que plorava de por, de ràbia i d'impotència al veure's abandonada. També plorava de tristesa. Volia cridar i no podia, s'havia quedat sense veu. No podia moure's i no podia parlar. Del seu cos només li responien les llàgrimes, abundants, que li negaven els ulls. Uns ulls que havien estat preciosos i que ara eren la imatge crua de la desesperació.
Van passar uns minuts que semblaren eterns, fins que de l'escala es van sentir els crits del pare que tornava a casa corrents. Venia renegant, maleint-t'ho tot i donant cops a les parets. L'ensorrament de l'edifici del costat havia taponat la sortida i era impossible marxar. Els altres veïns havien fugit de pressa abans de l'ensorrament i estaven tots al carrer, però ell havia dubtat massa i amb la Marta eren ara mateix els únics habitants del bloc. Cridava com un posseït sense fer cap cas de la seva filla mentre maleïa el cel per haver-li parat aquell macabre parany. No volia morir, ell no.
Els tremolors es repetien ara més espaiats i molt més fluixos, i l'edifici s'aguantava. Va començar a tenir un bri d'esperança, el pitjor ja havia passat. Ja feia una bona estona que no es produïa cap rèplica del terratrèmol i els bombers varen començar a retirar la runa del portal per poder accedir al pis on la Marta i el seu pare havien quedat aïllats. Ell va tornar a donar cops a les parets, però ara d'eufòria, d'alegria. En aquell moment es recordà de la Marta i va anar a veure-la a la seva habitació. Talment semblava més immòbil encara, amb la mirada fixa i poruga que volia expressar tot l'horror que havia viscut. Seguia sense poder parlar, estava muda però els seus ulls ho deien tot. Volia estar sola, el seu pare la repugnava i no podia dir-ho, ni evitar que ell li agafés la mà amb força mentre li cridava que estaven salvats, que ja venien a rescatar-los.
Tothom el va reconèixer com un heroi, un bon pare que havia preferit unir la seva sort a la de la Marta per no abandonar-la, ell que hagués pogut sortir de l'edifici com els altres veïns i no ho va fer mogut, deien, per un extraordinari amor paternal. Inclús algú el va posar com exemple d'esperit de sacrifici i sentit de la responsabilitat. Així li va fer saber a la Marta el mateix cap de bombers quan li va dir que podia estar ben orgullosa del pare que tenia, un autèntic heroi. Ella seguia sense poder parlar i amb uns ulls de pànic que ja no la deixarien mai.
EL VIATGE A SEVILLA
Aquell dimecres després de dinar va preparar-se la bossa amb una camisa neta, una muda, el raspall de dents i poca cosa més, li va fer un petó i se n'anà, dient que al vespre ja la telefonaria. Es va quedar tota la tarda a l'oficina fent aquelles feines que sempre queden endarrerides i mai trobes el moment per acabar-les. Eren quarts de nou del vespre quan l'últim company plegava, però l'Albert va dir que ell encara es quedaria una estona més revisant uns papers. No podia explicar a ningú que esperava que fossin quarts de dotze per presentar-se de sobte a casa seva i enxampar la seva dona amb l'amant. Per això l'excusa d'acabar de revisar uns papers li va semblar la millor davant el seu company. Mentre li ho deia, va sonar el mòbil d'aquest. La veu dolça i melosa de la Carme li comunicava que aquella nit tornava a estar sola doncs l'Albert havia marxat ben dinat cap a Sevilla fins l'endemà. Que l'estava esperant ansiosa i que no trigués gaire o explotaria de desig. A l'home li va pujar de sobte tota l'escalfor del cos a la cara i es va quedar mut. Va mirar de reüll l'Albert, que fingia interessar-se per les dades d'un informe aliè a la conversa telefònica i va titubejar pel telèfon que ho sentia molt però que no es trobava gaire bé, potser una mica enfebrit, i penjà. En sentir-ho l'Albert li va dir que es cuidés, que les grips d'estiu eren molt traïdores.
Tres hores més tard va sortir de l'oficina i es va dirigir cap a casa seva. Des del carrer va poder veure una tènue claror a la finestra de la seva cambra, que va sentir com un punyal clavant-se-li al pit. Estava neguitós i afligit a la vegada, doncs sabia que podia ser el punt final de la relació amb la Carme i ell se l'havia estimat molt. Va entrar al pis sense fer soroll, com un gat quan vigila un ratolí. Va travessar el passadís molt lentament fins arribar a l'habitació i va veure a la Carme que s'havia quedat adormida sobre el llit amb la llum encesa i un llibre a les mans. En aquell moment es va sentir miserable, repugnant, penedit, s'odiava per haver dubtat de la Carme i haver planejat aquell parany absurd. Es va fer enrere i va sortir al carrer. Passà la nit en un hotel gairebé sense dormir i l'endemà, en arribar a casa, va abraçar a la Carme com mai ho havia fet mentre que unes llàgrimes de vergonya li regalimaven per la cara.
UN HOME AMBICIÓS
Aquelles vacances a Menorca varen ser les millors per a la seva dona, que es va trobar amb un marit complaent i amable com mai. Ja de tornada a Barcelona ella li va prometre que a partir d'aquell moment procuraria ser més raonable, més afectuosa, esperonada com estava pel record tan agradable de les vacances a l'illa. Ell li va dir que sí, que n'estava segur que a partir d'aquell moment tot seria diferent. L'endemà al matí va marxar de casa amb una petita maleta de viatge que havia omplert amb poca roba, ja en compraria de nova a Laos. A la maleta hi va amagar els prop de tres quilos amb bitllets de cinc-cents euros que pesava la seva fortuna, tan hàbilment aconseguida durant anys de petits traspassos de compte, i se n'anà directament a l'aeroport. Els diners no els podia portar al damunt doncs els filats metàl·lics de seguretat dels sis mil bitllets serien ràpidament detectats en els arcs de control dels aeroports. Un cop facturada la maleta passà a la sala d'espera de la porta de sortida fins que una veu femenina que volia ser amable anunciava per l'altaveu que el vol a Bangkok via Paris de la companyia Air France estava llest per a embarcar per la porta número 22. Posteriorment, des de la capital de Tailàndia hauria de fer transbord a un altre avió d'una companyia aèria local fins el seu destí a Laos. Les llargues hores de vol varen resultar molt agradables, imaginant com de feliç seria en aquell país, quina vida portaria, les noves amistats que faria, quin futur se li obriria al davant. Va arribar a Bangkok a les dues de la matinada hora local, i a les nou del matí embarcava un altre cop ara ja cap a Vientian. Aquelles hores mortes a l'aeroport tailandès foren feixugues, estava cansat i tenia son, però la il·lusió per arribar al seu palauet de Laos el feia estar despert i serè. Finalment l'avió aterrà sense problemes a Vientian i va anar preparant la documentació per passar els controls administratius, bastant complexes però que ja els coneixia pel viatge que havia fet mesos enrere quan va anar-hi per comprar la seva nova residència. Es dirigí cap a la cinta dels equipatges i una a una anaven sortint totes les maletes dels viatgers. La seva però es feia esperar. Va veure com les maletes no recollides donaven varies voltes pel recorregut de la cinta mentre la seva petita maleta no apareixia. Al cap d'una estona, quan ja no quedava ningú esperant l'equipatge, la cinta es va aturar. Desconcertat es va dirigir al punt d'informació de l'aeroport i després d'un munt de consultes entre els empleats, anades i vingudes i fer-lo esperar molta estona, li varen confirmar que la seva maleta s'havia extraviat. Que això només passava amb un petit percentatge dels equipatges, però per desgràcia aquesta vegada li havia tocat a ell. De totes maneres el varen voler tranquil·litzar dient-li que tenia dret a una indemnització de cent vuitanta dòlars per la pèrdua de l'equipatge.
AMOR VIRTUAL
Aquella nit l'Arnau li va dir a la Rosa que ja anava sent hora de que es coneguessin en persona. Ella feia temps que ho desitjava i va dir que sí de seguida. Varen quedar citats el dissabte a les sis de la tarda a la cafeteria Núria, al començament de la Rambla de Barcelona. Com no s'havien vist mai varen acordar que per identificar-se ell portaria una camisa verda i ulleres de sol i la Rosa aniria vestida amb una faldilla texana bastant curta i una bossa del Zara a les mans. Però desconfiats com eren l'un i l'altra, van coincidir en pensar que seria més prudent per aquella primera cita presentar-se d'incògnit, és a dir, amb indumentària diferent de l'acordada. D'aquesta manera podrien examinar a fons l'altre sense ser reconeguts i si la impressió no resultava satisfactòria, podrien passar pàgina d'aquella història amb més comoditat. Així ho van fer i el dissabte a les sis de la tarda es varen asseure a la terrassa del Núria en taules diferents. La Rosa portava pantalons llargs de color vermell i l'Arnau un jersei Lacoste de color groc. Els dos feien trampa, però els dos varen ser mútuament enganyats.
Després d'una hora llarga d'inútil espera en la que les taules veïnes s'havien anat buidant i omplint, era ja evident que tant la Rosa com l'Arnau esperaven infructuosament l'arribada d'algú. Inclús més d'una vegada s'havien entrecreuat les mirades en una incòmoda reacció d'avorriment. A un quart de vuit l'Arnau es va aixecar i es va acostar a la Rosa per demanar-li foc, el seu encenedor havia fet figa. Li va oferir a la vegada una cigarreta i ella acceptà. Ell va comentar que un company de la feina l'havia deixat a l'estacada mentre que la Rosa també mentí dient que una amiga no s'havia presentat. L'Arnau va proposar aleshores estirar una mica les cames passejant junts per la Rambla i la Rosa va contestar que sí, que ja estava cansada d'esperar. Ell li va dir que es deia Arnau i que era de Girona i ella que es deia Rosa i treballava en una òptica del Passeig de Gràcia. Rambla avall van anar parlant una mica de tot, de les seves vides, dels seus sentiments, i en arribar a la Boqueria l'Arnau la va agafar de la mà per donar-li seguretat davant la presència d'uns individus que li semblaven perillosos. La mà però ja no la va deixar anar, i com eren dues ànimes solitàries necessitades d'afecte, sense adonar-se'n es van anar enamorant. Varen sopar junts a una pizzeria prop de la Plaça de Sant Jaume i després varen anar a prendre unes copes al Harlem, al barri del Born, on la música i l'ambient acaramel·lat convidaven a fer-se promeses incondicionals de futur. Eren talment l'un per l'altre, dues ànimes bessones. Cap a les tres de la matinada, enmig d'una llarga sèrie de petons i provocadores carícies que a l'empar de la poca claror intercanviava amb l'Arnau, la Rosa el va convidar a fer la darrera copa al seu apartament, un petit àtic al carrer de Provença on des del balcó es podien veure a tocar de mà, majestuoses, les torres de la Sagrada Família. Li va semblar que aquesta excusa podria dissimular l'oferiment descarat d'endur-se'l al llit, encara que tampoc la preocupava que resultés evident el seu desig. Sabia que l'Arnau ho volia, la seva exultant virilitat ho posava en evidència. Van marxar de pressa, com si fessin tard. Pujaren lleugers les escales dels sis pisos de l'apartament de la Rosa, que era un edifici sense ascensor, tronat, estret i antic. Ni se'ls va ocórrer fer la darrera copa ni sortir al balcó, van anar directament al llit. Allà, mentre es lliuraven a un amor apassionat, tant la Rosa com l'Arnau pensaven que havien tingut molta sort de que el seu respectiu amor virtual no s'hagués presentat aquella tarda a la cita de la cafeteria Núria.
0 comentaris:
Publica un comentari